El teu ull descansa
en la claror interior.
Tens el repòs
de la nineta
extès sobre el front.
Les mans absents.
El cos t’abandona.
La nit et vol
per sentir-se fosca.
I jo et somio
els llavis al refugi
de l’amor.

Els homes són com les cases. Et conviden a entrar-hi. Si tot va bé, t’hi pots quedar a viure. De vegades, són cases que ja estan ocupades, però ells tenen ganes de tenir-hi algú més que rondi per allà i els distregui, perquè qui l’habita normalment, ja la tenen massa vista. Sovint només et deixen que te la miris des de la porta. D’altres te l’ensenyen però sense que t’hi quedis a dormir; i alguns t’hi pots instal·lar durant un temps, fins que t’acaben fent fora perquè els vols canviar massa coses, els vols “reformar” massa. També n’hi ha que, quan et coneixen, es transformen, milloren amb una mà de pintura, amb un gerro amb flors, amb una estora vermella o un sofà ben confortable, després d’haver-los engrandit tirant un embà a terra. Alguns són un piset estret i petit a dalt de tot d’un edifici. D’altres tenen garatge i golfes i fins i tot un pam de jardí perquè hi puguis plantar quatre geranis. Alguns tenen llar de foc…

Els homes són com les cases, oberts i tancats, nous i vells, buits i plens, amb mobles o sense. Falta trobar-ne un que no tingui qui l’habiti i que es deleixi per trobar algú que el converteixi en un palau o en una llar acollidora o simplement que li tregui la pols de tant en tant...

GRATA-CELS

Avui arribes al capdamunt del cor,

al darrer pis de l'esperança

on només es veu l'horitzó

d'aquest desig que no s'abasta.

A dalt del cel, l'enyor,

flonjós i blanc,

del teu somriure.