Veu que tot ho veus
i que ressones pel cos
com el vent a l'ombra
frondosa dels boscos.
Et sento de nit i ets
ona de so que es trenca
sobre la meva ànima
i l'amara amb l'escuma
invisible del desig.

El cos,
aquest instrument mut
que parla pel plaer
i es torna bandera
de l'amor.

Llavis de múrgula.
Saliva d’aiguardent.
Pell rostida
a foc lent
que es desfà
sota la llengua.
Un pessic de pa
sucat al cor
i els dits de l’amor
bebent-se l’ànima.

Avui he atravessat
el parc
per l'herba mullada.
Les fulles seques
faran renéixer
els arbres
que ha despullat
el fred.

Arribes galopant
pel meu cor
com el vent
que trenca les onades.

I em portes
a la illa frondosa,
humida i plena de flors,
que deixen els teus llavis.

Fins que surto
del somni
sense pell,
però amb el cos
de la teva carícia.

Entre les notes
hi ha un sospir
que va resseguint
la melodia.
Una veu sense paraules
que retorna
en les trompes
i en els contrabaixos
per avisar-nos
de què el més enllà
ens escolta.

El teu ull descansa
en la claror interior.
Tens el repòs
de la nineta
extès sobre el front.
Les mans absents.
El cos t’abandona.
La nit et vol
per sentir-se fosca.
I jo et somio
els llavis al refugi
de l’amor.